Com arribes a l’aula després de preparar classes, atendre famílies, resoldre conflictes i gestionar imprevistos?

El benestar del claustre comença també amb aquesta pregunta, perquè sovint els mestres esteu tan pendents del que necessita tothom que costa trobar un moment per escoltar-vos. Cuidar el benestar emocional dels docents necessita temps, eines i espais de confiança.

Podem començar amb petits gestos entre companys: dedicar uns minuts d’una reunió a compartir com arribem, demanar ajuda davant d’una situació que ens supera o acordar quins assumptes poden esperar. Aquest espai ha de permetre expressar-se voluntàriament i servir per concretar suports, sense convertir-se en una tasca més. Escoltar un company sense jutjar-lo, oferir ajuda concreta o revisar com repartim les responsabilitats són maneres de cuidar l’equip.

L’educació emocional a l’aula també ens ofereix oportunitats per escoltar-nos i acompanyar el grup. Totes aquestes idees són adaptables a qualsevol edat, des d’infantil fins a secundària i etapes posteriors, ajustant el llenguatge, els materials, la durada i la profunditat de la conversa.

1. Una pausa abans de començar: dedicar un minut a notar com estem, recolzar els peus a terra i respirar suaument pot ajudar-nos a fer la transició entre activitats. Amb els més petits podem guiar-la amb una imatge, com olorar una flor; amb els més grans podem deixar uns instants de silenci i preguntar què necessiten per començar. El docent també pot aprofitar aquesta pausa per identificar la seva tensió i decidir com vol adreçar-se al grup. Practicar-la amb regularitat permet incorporar aquest recurs a la quotidianitat.

2. Un registre emocional senzill: proposar que cadascú identifiqui com arriba amb una cara, una paraula o una frase, sense obligar ningú a compartir-ho. El docent també pot participar amb una expressió breu i adequada al grup: «Avui em noto una mica cansat i necessito que ens escoltem». Podem utilitzar targetes amb emocions o un registre individual. L’objectiu és reconèixer què sentim i pensar què necessitem, respectant la intimitat de cadascú.

3. Posar paraules als límits: practicar frases com «Necessito acabar d’explicar-ho i després t’escolto» o «Podem estar enfadats i parlar-nos amb respecte». Amb infants petits podem representar-les amb titelles; amb alumnat més gran, assajar situacions quotidianes i buscar alternatives als retrets. També podem acordar com demanarem una pausa o ajuda. Expressar un límit amb claredat permet explicar què necessitem i quines conductes faciliten la convivència.

4. Reservar un moment per reparar: després d’un conflicte, quan tothom estigui més tranquil, preguntar «Què ha passat?», «Com ens ha afectat?» i «Què podem fer ara per reparar-ho?». El docent també pot reconèixer una resposta pròpia poc encertada i mostrar com es pot rectificar. Reparar pot significar retornar un material, refer un acord o escoltar algú que s’ha sentit exclòs. Busquem accions concretes i evitem forçar disculpes que encara no s’entenen.

5. Tancar amb una observació concreta: abans de marxar, identificar un gest que hagi ajudat el grup, com esperar el torn, oferir ajuda o incloure un company. Sense exigir que tot hagi anat bé, podem reconèixer allò que volem continuar practicant. Una pregunta útil és: «Què hem fet avui que ens ha ajudat a conviure millor?». Podem escollir una proposta i valorar plegats com funciona.

El benestar del claustre requereix suport, coordinació i acords d’equip. A La Granja tenim propostes per al benestar del claustre, perquè els mestres també necessiteu eines i espais per cuidar-vos. Si necessiteu ampliar la informació, escriviu a andreu@lagranjatc.com. També fem tallers d’educació emocional a les aules, adaptats a l’edat i a les necessitats de cada grup. 

Escrit per Cristina Gutiérrez Lestón.